AMPARITO SAHUQUILLO

Soprano, cantant lírica, tiple lleugera

  Miquel Gómez Sahuquillo

Va nàixer a Corbera el 1922. De menuda els mestres de l’escola s’adonaren de la seua veu prodigiosa i l’animaren a fer els primers passos en els estudis musicals.

La seua carrera artística es desenvolupà sobretot a València, encara que realitzà els seus estudis entre Barcelona, al conservatori del teatre del Liceu i València a la Societat Coral el Micalet. La guerra civil, la postguerra i diversos assumptes familiars marcaren la trajectòria professional de la cantant.

La soprano en un vestit de gala per
un recital líric.

A la dècada dels anys quaranta, un programa radiofònic que s’emetia des de Ràdio Alzira, “Microfono para Todos” va catapultar Amparito Sahuquillo com cantant lírica. La soprano actuaria Vàries voltes a la Ràdio i guanyà el Premi Extraordinari Especial al concurs de Sarsuela i òpera. El tribunal va ressaltar les excel·lents condicions artístiques de la jove i felicità així mateix al seu professor que la va acompanyar al piano. El concurs es va celebrar el 2 d’octubre de 1943. El director d’orquestra i compositor Alfredo Baldrés i Selles va compondre peces musicals dedicades exclusivament a Amparito Sahuquillo.

La soprano continua els seus estudis a la Societat Coral el Micalet de València. A la ciutat del Túria feu varies representacions líriques i féu recitals de romances i àries tant de sarsuela com d’òpera. Memorables son les posades en escena de la Tempestad, la Tabernera del Puerto, Luisa Fernanda, Doña Francisquita o la del Manojo de Rosas.

Amparito Sahuquillo amb una partitura
abans d'un recital líric.

                                                                                                     
Degut primer als esdeveniments de la guerra civil a Barcelona i després per assumptes familiars, Amparito Sahuquillo va haver de renunciar als seus estudis del Conservatori del Liceu i mes tard als de la Societat Coral el Micalet de València. La vida professional i la carrera artística d’Amparito Sahuquillo així com totes les seues il·lusions, quedaren trucades a mitjans dels anys cinquanta.

A principis dels anys 60, Amparito Sahuquillo Cebolla es va casar amb Francisco Gómez Torres, que seria el seu marit durant molts anys. La cantant, retirada del món de la lírica es va dedicar en exclusiva al seu marit i el seu fill, fins que va morir el 1996.

Just és ara que recuperem de l’oblit la seua memòria. Amparito Sahuquillo fou una professional del cant, senzilla, humil, culta i elegant. Amb un gran saber estar, fou una dona que va encaixar amb intel·ligència els entrebancs que la vida li va oferir.

 

  

  

La cantant en l'esplendor de la seua
carrera.

Amparito Sahuquillo amb el seu marit
Francisco Gómez.

  

 

Amparito Sahuquillo i el seu marit Francisco Gómez ja de majors
acompanyats de la seua gosseta Estrella.

 

 

 

 

 

 

 

LA FESTA DELS SANTS VICENTS DE CORBERA

Miquel Gómez Sahuquillo

Les festes dels Sants Vicents de Corbera i les de la Mare de Déu del Castell són les més importants i les més esperades per tots els veïns del poble. Les celebracions en honor als patrons de la vila és ben antiga. Alguns historiadors apunten que amb tota probabilitat les festes vicentines tindrien el seu origen al segle XVII1, després de l’expulsió dels moriscos i posteriors repoblacions de nous habitants per a Corbera que es dugueren a terme en eixe mateix segle. Sanchis Sivera comenta que al segle

XVI l’antiga església de Corbera estaria sota l’advocació a Sant Cristòfol i que hi havia en aquell temps 60 cases de cristians nous2. Posteriorment aquesta advocació seria substituïda per la del Sants Vicents. A finals del segle XVI, concretament en 1590, la citada església ja estava dedicada al Sant Vicent Màrtir i Sant Vicent Ferrer i així ha perdurat fins ara.

 

 

 

 

 

 

 

 

De tota manera, cal assenyalar l’existència d’una església al nostre poble que està documentada en 1326, on sabem que a part de l’esmentat temple hi havia cúria i notaria3

. També hi havia una capella dalt del castell dedicada a Sant Joan Baptista i per suposat l’església i posterior capella de Sant Miquel, situada sobre un turó al nord de la fortalesa. L’església que hi havia a Corbera, almenys al segle XV, estaba baix l'advocació de Sant Vicent Mártir.

 

 

 

1 "Las fiestas vicentinas de Corbera tienen su origen en el siglo XVII, ya que fue repoblada sucesivamente en 1616, 1621 y 1644, y la advocación patronal de san Crsitobal fue sustituida por la de los sants Vicents". En NARVONA VIZCAINO Rafael y GIL-MANUEL HERNANDEZ I MARTI Gil-Manuel: San Vicente Mártir, Calendario de fiestas de invierno de la Comunidad Valenciana, Valencia, Bancaixa, 2000, pag. 196.

 

2 "La cristianidad debió ser muy antigua, pues, en el siglo XIV, su rector asistía a los sínodos que se celebraban en Valencia. En 1534, se erigió en rectoría de moriscos, uniéndose Poliñá, y se desmembró con el castillo, de Riola, a cuya jurisdicción pertenecía, poniéndose su iglesia bajo la advocación de San Cristobal, constando en tiempo del Beato Juan de Ribera de 60 casas de cristianos nuevos". En SANCHIS SIVERA: Nomenclator geográfico – eclesiástico de los pueblos de la Diócesis de Valencia. Valencia, 1922, pag. 197. Apareix també documentat en CASTELLÓ LAMBERT: Historia de Corbera y su castillo, Corbera, 1957, inèdit, pag. 44.

 

3 A.C.A.: Reg. Can. Nº 249 fol.150/151

 

Això ho sabem perquè el 1425 Miquel Molsos vicari episcopal del bisbe de València dona el benefici perpetu de Sant Miquel de Corbera a Bartomeu Garí, prevere on el dit benefici quedarà unit i canviat i fos així també celebrat a l’església de Corbera. En l’esmentat document es parla d’una església que hi ha a Corbera dedicada al sant Màrtir4. Carlos Sarthou comenta que l’església de Corbera es va separar de Riola convertint-se en rectoria de moriscos en 1586 i es va construir un nou temple el 1596 en estil toscà aprofitant les retes d'una antiga mesquita 5.

 

L’expulsió dels moriscos a principis del segle XVII va perjudicar bastant el poble de Corbera. La vila quedà quasi despoblada. Va haver diversos intents de repoblar-la. El 1685 Corbera tenia només 23 cases. Pel que fa a la parròquia, no tenien rector que administres els sagraments ni que fes missa en la seua església. Els feligresos havien d’anar a Llaurí si volien assistir a l’Eucaristia. Totes aquestes dificultats animaren els veïns de Corbera a demanar al rei Carles II que els donés la gràcia de poder reedificar el seu temple amb la seua abadia rectoral i poder obrir de nou l’edifici religiós al culte diví 6.

 

 Començaren les obres de l’església eixe mateix any de 1685 i com diu Vicent Banyuls, fou reformada totalment en estil neoclàssic7 

amagant a la vista els nervis gòtics.

 

  Part d’aquesta primitiva construcció segons el mateix autor, tenia una semblança a Sant Feliu de Xàtiva. La torre campanar canvià també d’aspecte i a l’edifici se li va adossar el que seria la Capella del Sagrari, lloc on estava entronitzada la Mare de Déu del Castell. Ja el 1700, sabem que estava dedicada de nou als nostres patrons Sant Vicent Màrtir i Sant Vicent Ferrer. Antoni Ballester, escultor d’Algemesí va treballar en la construcció d’aquest edifici i sobretot en l’Altar Major. L’església era de tres naus. Seguint a Vicent Banyuls, l’Altar Major era d’estil corinti el qual era presidit per les imatges del Sants Vicents i a cada costat dos les figures de la Fe i l’Esperança realitzades en alabastre8.

 

4. " Quod quidem beneficium fuit coadunitum et mutatum ad celebrandum in ecclesia Sancti Vicentii de Corbaria ad hoc ut benefitiatus huiusmodi beneficii, deservendo eidem in dicta ecclesia de Corbaria, posit in loco predicto et eius ecclesia sacramenta ecclesiastica pro dicto rectore exercere et ministrare". A.D.V.: Any 1425 Secció I. Fons III, carp. 7, caixa 139/1. Liber Colationum, ff.31 v. i 22r. En VERCHER LLETÍ S.: L’Ermita de Sant Miquel de Corbera. Corbera, Ajuntament de Corbera, 1998, pp. 63-66.

5 "Está emplazado el templo parroquial en el lugar de la antigua mezquita árabe y fue construido en

1596, según la arquitectura toscana". En SARTHOU Y CARRERES: Geografía General del Reino de

Valencia, Tomo II, Barcelona, Editorial Alberto Martín, pp. 160-161.

6 "Rehedificar una yglesia en medio de dicho lugar de Corbera, con su abadia rectoral para poder tener

los santos sacramentos…"A.C.A.: Consell d’Aragó. Secretaria de València, lligall 925/64(3). Podeu veure part del document en el programa de festes dels Sants Vicents de 2013 en VERCHER LLETÍ S.: Els Sants

Vicents i Corbera.

7 BANYULS I GUILLEM V.: Història de la Vila i Honor de Corbera. Aznalcázar, 1985, pag. 50.

 

8 Ibídem.

En la cultura popular de les nostres terres, els diferents actes festius han estat relacionats en els cicles agrícoles i pels moviments del sol i la lluna. Això marcava també la manera de fer les mateixes. Posteriorment i entre ells Corbera, les grans festes les fan coincidir en els canvis d’estacions o en els canvis dels distints treballs que es feien al camp al llarg de l’any. Eixe cicle agrícola te una tradició anterior al cristianisme. Només acaba el Nadal, comencen a Corbera les celebracions dels seus patrons, Sant Vicent Màrtir i Sant Vicent Ferrer. Ells son els valedors i protectors dels habitants de Corbera. En l’Arxiu Municipal de Corbera al Llibre d’Actes Capitulars de l’any 1777-1865, vegem que a la segona meitat del segle XVIII l’Ajuntament col·laborava i sufragava part de la festa dedicada al Sant Màrtir. Joseph Martell y Lorenzo Marrades rebien de l’administració municipal vint-i-quatre lliures l’any 1777 per les despeses de la festa del Corpus Christi i de la de Sant Vicent9. 

 

9 "Otro (libramiento) de veinte y cuatro libras a Joseph Martell y Lorenzo Marrades por los gastos de las

funciones del Corpus Christi y San Vicente Mártir". A.M.C.: Llibre d’actes Capitulars dels anys 1777-1865.

 

 

 

Al segle XIX tornem a veure el mateix. El 29 de gener de 1882 Bautista Magraner rep vint-i-cinc pessetes per les despeses de la festa de Sant Vicent Mártir.10

 

 De nou tenim notícies de festes sufragades també per l’Ajuntament el 1876. De tot açò ens adonem que tot i ser els dos sant titulars de la parròquia i patrons de Corbera, només se li feia festa al Màrtir i no al Ferrer que quedava relegat a les celebracions de les Pasqües on en el seu dia tenien lloc els anomenats "Combregars de Malalts". Eixe dia el rector portava la comunió a les persones malaltes. No serà fins al segle XX i després de la Guerra Civil, quant tenim constància de les celebracions als dos patrons del poble i que tindran lloc conjuntament a l’hivern, els dies 21 i 22 de gener.

 

Els tràgics esdeveniments de l’esmentada guerra feren que el govern de la II República fes un esforç per salvaguardar el patrimoni artístic nacional. Per eixe motiu va crear la "Junta de Incautación, Salvamento y Protección del Patrimonio Artístico" i instava a la població a la salvaguarda i protecció de les obres d’art, ja que el patrimoni artístic sempre és una de les primeres víctimes en una guerra. A Corbera sols es varen salvar la Verge gòtica de la Mare de Déu del castell i unes taules renaixentistes del segle XVI. Tot i que el govern de la república va insistir en la salvaguarda del patrimoni nacional i la protecció d’obres d’art, a Corbera acabaren amb la destrucció del temple parroquial i la crema de la imatgeria religiosa que hi havia a l’església. Segons testimonis orals, en l’edifici religiós es pretenia fer un mercat i es varen obrir dues portes laterals. L’estructura va donar i perillava que el temple s’enfonsés. Per eixe motiu es va optar pel seu enderroc.

 

10 "…por los gastos que han dado la festividad de San Vicente Mártir, patrón de este pueblo." A.M.C.: Llibre d’Intervenció de l’any 1881-1882.

 

 

Durant les festes patronals de 1936 es va decidir que per primera vegada els titulars de la parròquia que estaven entronitzats a l’Altar Major, eixiren en processó pels carrers del poble. Els dos sants estaven units per una mateixa peanya, així que la varen serrar per separar-los i poder traure les dues imatges en processó. Fou la primera i última vegada que els Sants Vicents es varen baixar del seu cambril. Eixe mateix any va esclatar la Guerra Civil i el 1937 els Sants Vicents, junt amb altres imatges foren cremats. Sols es va salvar la mà dreta de la figura de Sant Vicent Ferrer que hui en dia es conserva al museu parroquial i també una altra mà possiblement d’una Verge. El xiquet Agustí Sapiña les va rescatar del foc i les va tindre a casa durant molts anys. L’església fou completament assolada. Una altra imatge de Sant Vicent Màrtir que anava per les cases, fou tirada dintre d’un forn de la localitat per a ser consumida també pel foc. L’any 1932 aquesta imatge havia sigut exposada en un dosser a l’avinguda 14 d’abril nº 37, actual Ribera Baixa. El clavari Major d’aquell any havia estat Francisco Cortés Juan que junt a altres dos clavaris mes s’encarregaven de dur endavant la festa. Després havia una colla de col·laboradors en un total de quinze que eren els festers.

 

Acabada la guerra l’arquebisbat de València s’interessà pels esdeveniments ocorreguts durant el conflicte bèl·lic en cada parròquia de la seua diòcesis. En l’informe de l’estat parroquial pel que fa a Corbera podem llegir: "...se creó en esta parróquia una situación bastante violenta contra la Iglesia, hasta el extremo de obligar las autoridades del pueblo a cerrar la Iglesia parroquial..."11 Mes avant el mateix informe assenyala que "la iglesia parroquial fue completamente derribada y una hermita fue devastada. La ermita fue destinada a vivienda particular.

　

11 Arxiu Diocessà de València: B.O.A. Informe sobre el estado parroquial de Corbera de 1936 a 1939. FERRI CHULIÓ Andrés de Sales: Sueca en 1936, Martirio de la Iglesia Católica. Sueca, 1990, pp. 163-164.

 

Naturalmente tanto la ermita como la iglesia parroquial antes de ser derribadas fueron cerradas al culto ya en el mes de mayo"12.

Al Pla Trienal de l’Ajuntament de Corbera de 1953-1955 s’assenyala que "...se halla en construcción un templo parroquial con la denominación de Santos Vicentes, en la calle Mayor nº 2 cuyas obras se iniciaron el año 1948 y cuyo costo aproximado será de tres millones de pesetas"13.

Després de la Guerra Civil tenim ja documentada la celebració de la festa als dos patrons de la localitat. El dia 21 estava dedicat a Sant Vicent Ferrer, destacant la Missa celebrada en valencià i així continua en l’actualitat, recordant la tradició que diu que el pare Vicent feia els seus sermons i predicava en la seua llengua. El dia 22 era la festa de Sant Vicent Màrtir on destacava la Missa i la

processó dels dos sants. Tres clavaris eren els encarregats de fer la festa ajudats pels nombrosos festers que col·laboraven tot l’any. Eixe dia es feien les "Calederes" per als pobres. Durant la celebració de la Missa es treia a sort els tres nous clavaris i el sant era portat a casa del nou president acabada la festa fins a l’any següent14.

Les imatges que van per les cases actualment varen ser realitzades després de la guerra i són més antigues que les que hi ha a l’església. La figura de Sant Vicent Màrtir es una talla de fusta, obra de l'autor Juan Fuster Seguí, pare de l'assagista Joan Fuster.

 Un dels clavaris que van encarregar l’obra a l’imatger suecà fou Fidel Solanes a principis els anys quaranta.

 

12 Ibidem.

13 A.M.C.: Plan Trienal 1953-1955.

14 "21 y 22 de Enero, fiesta a los Santos Patronos Vicentes Ferrer y Mártir. El Ayuntamiento contribuye

con una subvención quedando a cargo de los tres clavarios y numerosos festeros, todos los actos que en su honor se celebran. El día 22 a expensas de los vecinos que durante todo el año han recibido alguna gracia o favor de los Patronos, cocinan unas calderas para los pobres, algunas de ellas valoradas en más de mil pesetas y son distribuidas después de la Misa Mayor en presencia de todas las Autoridades, previamente bendecidas por el Sr. Cura Párroco. Además de los pobres de esta Villa acuden muchísimos de los pueblos limítrofes para ser socorridos, dando una nota, aunque poco agradable, muy simpática.

En la Misa del día 22 son sacados a suerte los Clavarios para el año siguiente y el Clavario mayor tiene en

su domicilio la imagen de San Vicente Mártir todo el año, hasta el día de su fiesta en que a la hora de laMisa es trasladado a la Iglesia". A.M.C.: Plan Trienal 1953-1955.

 

 

Sant Vicent Ferrer es obra d’autor desconegut. Quan es va acabar la guerra només estava la figura de Sant Vicent Màrtir. A finals del quaranta es va decidir comprar una imatge del sant dominic per fer-li també festa. Acabats els actes la imatge era rifada i cada any es comprava una de nova, fins que per fi es va adquirir una més gran als anys cinquanta, probablement adquirida a la "Casa de las Ollas" de València.

Les imatges dels Sants Vicents que estan a l’Altar Major de l’església les trobem una a cada costat del cambril de la Mare de déu del Castell. Els clavaris de 1953-1954 demanaren permís a les autoritats eclesiàstiques per fer la donació d’una imatge de Sant Vicent Màrtir obra encarregada al taller de Roman-Rabasa15 de València. La Comissió Diocesana d’Art Sacre16

 

autoritzà la realització d’aquesta figura del sant Màrtir. Antonio Royo Miralles, gerent de l’empresa de Talleres de Arte Religioso de Valencia es compromet a dur endavant el projecte. La imatge te una altura de 1.95 m. utilitzant com a matèria prima la fusta de pi albar i policromada. El seu preu fou de 9.500 pts. La imatge fou beneïda el 1954 sent el clavari Major Benjamin Cebolla Alba junt Enrique Cebolla Vercher i Ramón Marrades Cebolla. Per eixe temps havia tocat la loteria i per tal motiu pensaren els clavaris en fer una nova imatge per a l’església del poble17.

 

15 El taller de Roman-Rabasa fou fruit de la unió de José Rabasa Perez y Antonio Royo Miralles els quals tenien al seu servici nombrosos artistes que treballaven en el seu taller en aquells anys tant difícils de la postguerra. Per tant, l’autoria de la imatge del nostre patró és incerta encara que sí que fou tallada l’esmentat taller d’Antonio Royo situat al carrer Trinitaris de València. Els artistes que treballaven al mencionat taller no podien signar les seues obre,s ja que ho tenien prohibit i els seus noms devien estar en l’anonimat. D’aquest taller varen eixir algunes de les millors talles i obres escultòriques religioses del segle XX.

 

 

16 Per vetllar per una millor qualitat de les imatges destinades al culte, Don Prudencio Melo, arquebisbe de València va crear una "Junta Diocesana de Arte Sacro", disposant que els artistes utilitzaren materials nobles en la realització de les imatges. La parròquia devia mostrar abans de fer l’obra escultòrica o de tallar la figura, un esbós previ per la seua aprovació.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

17 Carta dirigida a Escmo y Rvdmo Vicario General del Arzobispado de Valencia.

 

 

 

 

Excmo y Rvdmo Sr

Don Julio Roig Villalba, Presbítero, Cura Párroco de la Iglesia parroquial de los Santos Vicentes de la Villa de Corbera de Alcira, diócesis y provincia de Valencia a V.E,Rvdma respetuosamente

Expone: que los clavarios de la fiesta a los santos Titulares de esta parroquia, del ejercicio 1953-

1954, desean hacer donación a la Parróquia de una imagen de San Vicente Mártir, de talla policromada,

según boceto y presupuesto que acompañan los escultores Sres Royo-Rabasa de esa Ciudad de Valencia; más necesitando de la autorización y licencia de V.E.R. vdma para en su día bendecir dicha imagen y poderla dar culto suplica a V.E.Rvdma se digne conceder la solicitada autorización y licencia si lo estima del caso.

Gracia que el exponente espera alcanzar del recto procedre de V.E. cuya vida guarde Dios muchos

años.

 

Corbera de Alzira a seis de julio de 1954

 

Julio Roig

Carta d’Antonio Royo, propietari del taller d’Art Religiós al President de la "Junta Diocesana de Arte

Sacro"

Ilmo Sr.

El que suscribe Antonio Royo Miralles, dueño de los Talleres de Arte Religioso, establecidos en esta

Ciudad, con domicilio en la Calle de Trinitario mº 4 bajo, con el debido respeto.

Que se ha comprometido a construir la Imagen de San Vicente Mártir, para la iglesia Parroquial de

Corbera de Alcira, bajo las condiciones siguientes.

La Imagen tendrá de altura TOTAL 195 centímetros, incluida la peana, y será tallada en madera de pino albar y debidamente seca, teniendo las características propias de las Imágenes Religiosas, dominando la unción religiosa y el misticismo en su expresión. La decoración será la propia que se requiera.

Por la citada obra el Rdo Sr Cura Párroco de dicha localidad, se compromete a pagarme la cantidad

de 9.500 pesetas.

SUPLICO a V.I. se digne autorizarme para construir dicha Imagen y admitir como presentado, esta

instancia y dibujo que se adjuntan.

                                                   IMATGE D'ABANS DE LA GUERRA

Dios guarde a V.I. muchos años

Valencia 15 de julio de 1954

 

Antonio Royo

 

Valencia 26 de julio de 1954

 

 



 

Pase a informe de la Comisión Diocesana de Arte Sacro

Lo decretó y firma S.R. Rvdma

El Vicario General

Por mandato de S.E. Rvdma

El Vicesecretario

 

Valencia 9 de agosto de 1954

Visto y aprobado salvo (...)

Valencia 10 de agosto de 1954

 

De acuerdo con lo informado `por la Comisión Diocesana de Arte Sacro, autorizamos al Rvdo Sr. Cura Párroco de Corbera de Alcira para que pueda bendecir la imagen de San Vicente Mártir. Esta licencia va cargada con 95 pesetas para el Empresito Diocesano: 1 por cien del presupuesto.

 

Lo decretó y firma S.S. Ilma EL PRO-VICARIO GENERAL

 

 

 

 

Els clavaris de 1963 regalen la imatge de Sant Vicent Ferrer, obra semblant en dimensions i tractament escultòric a la de Sant Vicent Màrtir. Fou realitzada en València i es va demanar a l’autor,conegut com el "Taronger," que l’obra guardes les proporcions i estil de la del Màrtir. El seu preu fou de 15.000 pts. Cada fester va aportar 1000 pts. La idea de fer una imatge nova de Sant Vicent Ferrer per l’església fou de Francisco Nacher. Fou la primera vegada en què una quadrilla d’amics s’encarregava de fer la festa als patrons del poble. Les festes als Sants Vicents varen ser en extraordinàries. L’afamat decorador Baeza d’Alzira es va encarregar el 1963 d’arreglar el dosser. Hi va haver Regina de les Festes i Cort d’Honor dels Sants Vicents, sent la regina la senyoreta Pilar Carrascosa Cebolla. Blai Sales organitzà un gran espectacle al Salón Rosa, actual Teatre-cinema Ricardo Cebolla. Foren els clavaris Francisco Carrascosa, Ramón Marades, Francisco Nacher, Dámaso Alegre, Juan Selles, José Guillem, Donato Bañuls y Salvador Martí.

L’evolució de la festa ha anat canviant al llarg dels anys. La figura dels tres clavaris deixà pas a quadrilles o colles d’amics que són els que s’encarreguen de dur endavant i organitzar els diversos actes. Els dies de novena donen pas a les celebracions als Sants Vicents pròpiament dites.

L'arreglo del dosser, els bunyols, l'enrramà de la murta a cada casa dels festers d'horn, els balls, els passa carrers i el concert són tot actes previs als dies grans de la festa el 21 i 22 de gener, festivitat de Sant Vicent Ferrer i Sant Vicent Màrtir respectivament. La fireta, les misses, els coets i per últim la processó, seran el punt i final d’una festa molt antiga que té les seues arrels en temps avantpassats i que forma part de la nostra fe, tradició, identitat com a poble i cultura popular.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

BIBLIOGRAFIA

 

 

BANYULS I GUILLEM V.: Història de la Vila i Honor de Corbera. Aznalcázar, 1985.

CASTELLÓ LAMBERT: Historia de Corbera y su castillo, Corbera,

1957, inèdit.

FERRI CHULIÓ Andrés de Sales: Sueca en 1936, Martirio de la

Iglesia Católica. Sueca, 1990.

GÓMEZ SAHUQUILLO M.: Sant Miquel de Corbera, torre musulmana i centre espiritual. Corbera, Ed. Sericor i Festes de Sant Miquel. 1998.

GÓMEZ SAHUQUILLO M.: La festa dels Sants Vicents. Programa de festes dels Sants Vicents, 1999. Corbera, Sericor, Clavaris dels Sants Vicents, 1999.

GÓMEZ SAHUQUILLO M.: La festa dels sants Vicents de Corbera. València, Altar del Carme de Sant Vicent Ferrer de València,

2005.

NARVONA VIZCAINO Rafael y GIL-MANUEL HERNANDEZ I MARTI Gil-Manuel: San Vicente Mártir, Calendario de fiestas de invierno de la Comunidad Valenciana, Valencia, Bancaixa, 2000

SANCHIS SIVERA: Nomenclator geográfico – eclesiástico de los

pueblos de la Diócesis de Valencia. Valencia, 1922.

 

 

VERCHER LLETÍ S.: L’Ermita de Sant Miquel de Corbera. Corbera, Ajuntament de Corbera, 1998.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

　

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Por mandato de S.S. Ilma

El Vicesecretario

Por mandato de S.S. Ilma

El Vicesecretario