RIOLA I EL SEU PATRIMONI ARQUEOLÒGIC. Excavació arqueològica d´urgència al carrer Ample, 69. (RIOLA, VALÈNCIA)
La Llei de Patrimoni Històric en el seu article 62, obliga a la protecció, estudi i excavació rqueològica d’un jaciment que puga ser afectat per qualsevol obra que s’hagués de fer al lloc on està ubicat aquest. Els cascs històrics del pobles i ciutats són presumibles d’amagar al subsòl restes del passat. Són jaciments arqueològics urbans, els quals queden delimitats dintre del propi centre històric de la localitat. El poble de Riola està documentat com a tal almenys des del període islàmic. Hi ha bastants documents que parlen de la importància d’aquesta població, sobretot durant els períodes medieval i modern. Al seu centre urbà hi queden restes en el subsòl d’antigues estructures pertanyents a les edificacions anteriors que es varen bastir en diferents èpoques i moments històrics. La casa on està ubicat el solar està situada precisament dintre del casc històric de Riola, encara que un poc llunyana del nucli original. De tota manera i a pesar d’això, ens hem trobat amb estructures i material arqueològic que es corresponen a distintes èpoques. La casa enderrocada era un edifici ampli situat entre mitjanceres. Ocupava una parcel·la de 12.30m. de façana i una profunditat màxima de 31.50 m. Amb una superfície de 365 m², descriu el solar una forma irregular. La façana, que sí que es conserva, està situada al carrer Ample i està orientada al Sud-est. Aquesta edificació va estar destinada a habitatge unifamiliar i quedava estructurada segon dos volums diferenciats, separats per un pati interior obert. Una vegada enderrocat l’edifici existent es pretén construir un altre en aquest solar que serà el futur Centre Cultural Municipal. S’ha respectat la façana de l’antic edifici per tractar-se d’una construcció que forma part de Catàleg de Bens del PGOU del municipi de Riola, sent el seu grau de protecció 2, protecció ambiental. La façana constitueix un element d’interés des del punt de vista constructiu compositiu. És per això que s’ha conservat. El fet que el solar estiga dins del casc històric de Riola i per tractar-se la façana pertanyent a un edifici que forma part d’aquest catàleg de Bens del PGOU, fa que tota intervenció que s’haja de realitzar requerisca d’una intervenció arqueològica prèvia per poder documentar i conèixer el subsòl on podria aparèixer o no sediment arqueològic. Després de netejar el solar i fer diversos sondejos varen aparèixer unes estructures. Per tal de documentar com calia les troballes es va decidir excavar en extensió i de forma mecànica i manual tot el solar, emprant-se per a aquest fi el “Sistema Harris”, que és una metodologia de treball que utilitzen els arqueòlegs i que consisteix a excavar per capes i per estrats per a després fer una lectura arqueològica del jaciment. Com que cada capa diferent de terra és un estrat per al primer nivell de terra o reblit superficial, li donàrem una numeració (UE:1001) i així successivament ho férem en tots els estrats i estructures aparegudes seguint la metodologia que hem mencionat. El primer que es va fer és retirar mecànicament un reblit de terra d’una espessor de entre 70 i 80 cm. Aquesta és la que anomenem capa de terra superficial. A continuació, tots els treballs es feren ja de forma manual. Es prengueren quotes inicials amb el nivell topogràfic, així com també durant tot el procés d’excavació, quotes finals, es feren dibuixos i fotografies de tot el que anava apareixent, documentant-se tot minuciosament. Sota aquest nivell superficial ens va aparèixer un altre que anomenem estèril des del punt de vista arqueològic, ja que no va aparèixer cap estructura, material que ens indiqués la presència d’algun jaciment. Es tracta de l’estrat UE: 1002. La cosa va canviar quan es va retirar aquest nivell de terra. Teníem la certesa que hi havia estructures perquè havíem fet diversos sondejos en tot el solar i aquestes ens havien
aparegut. Les diferents estructures i els estrats amb material arqueològic varen eixir a la llum quan retiràrem la capa de terra estèril anterior. Totes les diferents capes de terra i tots els murs que anàvem trobant els designàvem novament amb una numeració o unitat estratigràfica i mural: UE: 1003, UE:1004, UE:1005, etc. Tot això ens ajudaria a composar el nostre “Diagrama Harris” i a interpretar amb claredat el que anava apareixent.
A l’excavació arqueològica diferenciàrem quatre fases constructives, sent la Fase 4 la més recent i que pertany a la casa enderrocada i la Fase 1 la més antiga. La Fase 4, com hem dit, és la de la casa modernista, bastida a principis del segle XX. Sota el sol de la mateixa, van eixir a la llum unes estructures i uns reblits que pertanyien als segles XIX i XVIII. Sobretot ho trobem a la zona on estava l’habitatge modernista. És la Fase 3 amb les seues dues subfases 3A i 3B. Es correspon al període contemporani però, també ja al modern. Hi ha una successió de paviments uns sobre els altres en una mateixa estança (A), el que fa pensar en diverses reformes i subfases constructives, aprofitant no obstant, els murs anteriors de cada habitació. Queden diferenciades dues estances (A-B), separades per un mur (UE:1027), que just ens apareix al mig de la zona excavada. Més que una habitació, la que anomenem A, seria un corredor que donaria accés a diferents estances. A l’oest d’aquest corredor A i habitació B, un altre mur (UE: 1028) separa aquestes d’una altra estança (C). De tota manera, a partir d’aquesta, tot és ja un enderroc i no apareix ja res definit.
L’habitació B conserva un paviment de rajols quadrangulars (UE: 1031) fets de fang i de color roig, típic dels segles XVIII al XIX. Damunt hi ha un altre similar (UE:1013). El paviment UE: 1031 d’aquesta habitació està relacionat amb uns altres del corredor A i que són UE: 1033 i UE: 1034 respectivament. El paviment UE: 1034 és idèntic al descrit a l´habitació B, mentre que el de UE: 1033 està fet amb maons massissos rectangulars i disposats en forma d’espiga.
A la Fase 2 tenim unes estructures localitzades entre el que fou el pati de la casa modernista i el seu subsòl. Aquestes estan situades sota els murs i paviments de la fase anterior. Cronològicament la datació que caldria fer dels murs en aquesta fase seria la dels segles XVI i XVII i algunes parts del XVIII. Resulta complicat definir i delimitar alguna estança o habitació en aquest lloc. Semblen més bé algunes d’aquestes estructures com murs perimetrals d’una construcció anterior a la casa bastida al segle XVIII i la posterior del XIX i XX.
Pel que fa a la Fase 1, la més antiga, es tracta de les restes de les estructures més primitives que trobem al jaciment. Són murs corresponents al període modern o siga, dels segles XVI i XVII. Sota ells hi apareix un mur indefinit de maçoneria que cronològicament, pel material ceràmic relacionat amb ell, s’hauria de situar entre finals del segle XV i la primera meitat del XVI.
El fòssil guia per un arqueòleg és la ceràmica que es diferencia i sol ser bastant representativa segons l’època en què ha estat fabricada. No obstant, la ceràmica comuna o coneguda com de cuina, és més difícil d’ubicar-la cronològicament, ja que al llarg de la seua existència no ha variat massa des del punt de vista de fabricació, els materials emprats en la mateixa i la forma que tenen. Per posar un exemple, tenim ceràmica vidrada des de l’Edat Mitjana i ha variat ben poc fins l’actualitat. Si que és veritat que podem trobar algunes diferències entre unes i altres pel que fa a la forma o material utilitzat però, són mínimes. Al nostre
jaciment ha aparegut molta ceràmica vidrada en tots els estrats i bastant ceràmica comuna contemporània. Abunda la ceràmica comuna trobada en aquest jaciment pertanyent sobretot a la primera meitat del segle XX, encara que també hi ha bastant d’èpoques anteriors. La terrissa es correspon per guardar aliments o líquids i són de distints tamanys. Apareixen peces de distintes formes i capacitat, encara que totes tenen un ús com recipient de contenció.
La ceràmica comuna en òxid de manganès, ha aparegut en els nivells més antics. La decoració està feta a base de traçats verticals o bé horitzontals, formant línies paral·leles. Totes aquestes peces estan fetes a torn i són de pasta bescuitada amb desgreixador.
El material ceràmic vidrat té una cronologia molt ampla en el nostre jaciment ja que va des del període més antic fins al més recent. Hi ha diferents tipus de vidrats, com per exemple el verd oliva, el melat clar o bé melat obscur. Són recipients de cuina tornejats amb acabat intern i extern en unes peces mentre que altres estan vidrades per dins. La seua funció és d’emmagatzemar, de conservació i de transport.
Ha aparegut també algun fragment de ceràmica comuna amb decoració plàstica o amb pinta. La majoria de les ceràmiques amb aquest tipus de decoració solen ser peces grans, encara que hi ha altres menudes.
Les noves tècniques aplicades a la matèria prima: l’argila, faran que s’evolucione i es passe a la fabricació d’una vaixella de luxe. Serà la ceràmica de luxe o de major qualitat, la que ens donarà la cronologia del jaciment i, per tant, les estructures aparegudes junt a la ceràmica en un mateix estrat. Aquest jaciment urbà de Riola, ens ha proporcionat una ceràmica de luxe d’una molt bona qualitat i ens ha ajudat a datar el mencionat jaciment. Destaca, sobretot, un tipus de ceràmica en blau i en daurat dels segles XVI, XVII i també del XVIII, encara que majoritàriament dels dos primers. Han aparegut fragments del XV i ceràmica comuna decorada amb òxid de manganès d’eixe període cronològic. Tenim peces decorades amb blau cobalt i una bona representació de ceràmica decorada amb reflex daurat o metàl·lic. S’han recuperat fragments de plats, escudelles, cossis o pots ricament decorats. En algunes d’eixes, les decoracions que vegem en la seua ornamentació són sanefes, fons de la peça amb fulles o picat, fulles pintades, o siga, motius geomètrics i vegetals. Apareixen algunes peces de daurat acompanyades amb un ramell o línies de color blau. Són ceràmiques que tenen per funció el consum a taula o servei. La seua pasta és ocre o rogenca i dura i compactada. Estan fetes a motlle. Trobem peces amb esmalt estannífer blanc. Una d’elles va aparèixer en tres fragments i s’ha pogut reconstruir quasi al complet i ha estat restaurada. Tenia restes de decoració però l’ha perduda. Hi apareix també restes d’un got que naturalment, la seua funció era la de servei de líquids a taula. Té pasta ocre i rosada i és dura i compacta i està fet a torn.
La ceràmica esmaltada en blanc i decorada en blau cobalt és de gran qualitat. Dels fragments que hi tenim destaquen les escudelles que tenien per funció el servei, presentació i consum i també els bols. Estaven
recobertes en la seua totalitat amb un esmalt blanc marfil i sobre la capa es decora pintant la vaixella amb un color blau intens. La decoració que apareix en aqueixes ceràmiques, pel que fa a les més antigues que hem trobat al jaciment, és d’una organització radiant pel que fa als seus elements decoratius.
Les peces ceràmiques amb esmalt blanc tenen un acabat molt elaborat. Solen ser d’una pasta engroguida tirant a ocre amb micropartícules de mica o bé de pasta rogenca. De semblats característiques pel que fa a la pasta són les decorades en blau cobalt o les daurades.
Per últim, tenim una molt bona representació de vaixella de luxe amb decoració en reflex metàl·lic o daurat. Entre el reflex daurat trobat en aquest jaciment del carrer Ample 69 de Riola, veiem les escudelles o plats que tenen per funció el servei, la presentació i el consum. Són peces fabricades algunes al segle XVII, però i també al XVIII. Fetes a torn i motlle, solen tenir peu en anell, rectificat a ganivet. Esmaltades normalment en blanc marfil, estan decorades amb reflex daurat o metàl·lic. Han aparegut fragments d’escudelles, bols o plats. Les formes dels plats són de perfil còncau i oberts on les ales són planes, vores rodones i les bases, com hem dit, en forma d’anell. L’estil de decoració de les peces pertanyen en la seua major part, a la segona meitat del segle XVII i també al segle XVIII. L’excavació arqueològica realitzada a Riola, ha donat a la llum les restes d’una part del jaciment urbà d’aquesta antiga població que, si ja sabíem per la documentació històrica de la importància que va tenir, ara, amb les troballes, i sobretot, amb la ceràmica de qualitat apareguda, corroboren el que estem dient sobre el passat d’aquest poble. La història de Riola és part del patrimoni que hem heretat dels nostres avantpassats, d’aquells que varen viure primer que nosaltres i que ens han transmès el que som, la cultura, la tradició i la nostra història. El subsòl de Riola ha estat guardant fins ara part del seu tresor i part d’eixe tresor és la ceràmica de luxe guardada gelosament com una arrel de fang. Deure és ara de nosaltres conservar eixe llegat perquè, un poble sense història, sense passat, sense memòria, sense records, no és res i per tant, no és poble.
Miquel Gómez Sahuquillo
(Arqueòleg)
